Dimarts 13. Experiments (I)

A la meva musa.

Què capritxosa, la vida,

que ens torna creuar els camins

després de tants anys,

i ens dibuixa un somriure sincer

acompanyat d'un "m'alegro de veure't".

I com me n'alegro,

de Veure't (en majúscula),

de poder, per fi, descobrir-te,

i conèixer el que sota les llargues pestanyes guardaves.

I què feliç em fa,

que m'escullis a mi per mostrar-te, 

em regalis temps i petons

i comparteixis amb mi l'alegria

d'enamorar-se.

És el primer cop que escric quelcom sense revisar-ho gaire. 

També el primer cop que escric res d'aquest estil.

 "Y a ver qué pasa".

Que tinguem sort

He dubtat sobre si publicar-ho o no. He dubtat si ens faria justícia, si seria ficar el dit a la llaga, i tantes altres coses. Ho he reescrit mínim 30 vegades. Però enten-me, ho necessito. 

30 de setembre. Potser ara totes les cançons sonen més tristes, ara que totes parlen de tu. Totes parlen de tu i alhora cap és suficient. Quin mal que fa, i això que encara em dura l'anestèsia. 

Què fas quan l'únic consol que necessites és una abraçada de la persona a la que acabes de deixar marxar?

(...)

Diumenge, una altra nit sense dormir. Una altra nit intentant escriure. Escriure sobre tu, com si fos fàcil, com si fos possible (suposo que puc admetre ja que sóc masoquista). Voler plasmar en paraules tot el que has (i hem) sigut és, tal vegada, un projecte massa ambiciós. Sé el que em diríes: "sempre pots amb tot el que et proposes". Tu, que sempre has tingut fe en mi, inclús quan jo l'havia perduda tota.

Avui pensava en aquell quadernet dels records que teníem, aquell que et robava per poder emplenar. Aquell quadernet ple de fotos, i poemes, i cançons, i historietes... Tan de bo te'l pogués robar de nou, per escriure-hi o per llegir-lo i plorar a gust, perquè joder com ens hem estimat. I perdona'm, per totes les promeses guardades allà i que no podré cumplir.

Gràcies per haver-me donat tantes raons per estimar-te. Pels passeigs; per aquell banc de Cerdanyola; pels sustos al mig del carrer quan venia a casa teva; pels retrobaments; pels viatges; per les discussions, per quan fèiem les paus; per "el petó més dolç" que t'havien fet mai; per les festes, per aguantar-me gata; per les pelis i les sèries; per totes les rialles i totes les llàgrimes; per la comprensió (quan m'entenies tu abans que ho fes jo mateixa); per les abraçades; per llegir-me; pels parèntesis; per totes les històries d'aquests gairebé quatre anys; per confiar en mi; pels "t'estimo", pels petons; per la santa paciència; per fer-me entendre la vida a través dels teus ulls, i per voler entendre-la a través dels meus; per haver crescut junts; pel que m'has ensenyat i el que hem après; per tot. Gràcies, gràcies i mil gràcies.

I pensar que després d'aquell sopar - que sabíem que probablement era l'últim-, després de totes les llàgrimes, després del nostre adéu, vaig creure'm que ja t'ho havia dit tot... com si em bastés la vida per demostrar-te el que has significat per mi.

I perdona'm, i gràcies, i t'estim. I que siguis feliç.

Tardes d'estiu

"No et sembla... màgic?" pregunta ella, distreta, anant d'un costat a l'altre mentre una suau brisa la despentina.

Els últims rajos de sol d'aquesta tarda d'estiu dónen un encant especial als carrerons amb olor de mar del petit poble de pescadors. Però, potser els demés no se n'adonen. Potser només ells gaudeixen d'aquests efímers instants, passejant agafats de la mà. Potser ningú ha vist com els brillen els ulls cada cop que es miren. 

Ella, curiosa, tira del braç del seu estimat mentre amb l'altra mà assenyala alguna cosa que li ha cridat l'atenció. Ell la segueix, divertit, mentre ella pega mig saltet o aplaudeix dos o tres cops, fluixet, per celebrar la seva troballa. La mira, i somriu. Carinyosament s'acosta a ella i intenta que pari de gesticular tan efusivament - algunes persones han començat a mirar-los com si fossin bojos. Abraça al petit terratrèmol en què es converteix quan està contenta, amb la intenció d'abraçar-la tan fort que no torni mai més a separar-se d'ell. 

Es queden així uns instants: ella encaixa el seu cap sobre el seu pit (aquell lloc que, definitivament, està fet per a ella) i ell l'envolta amb els seus braços, deixant-se abraçar mentre olora el xampú i el mar en els seus cabells.

Ella aixeca el cap i somriu; li fa un petó ràpid als llavis i torna a posar-se com estava (sap que a ell li fan ràbia els petons ràpids). Tot surt tal com ella havia planejat: ell es mou, fent que torni aixecar el cap i es fan un petó llarg i suau. Es miren. Es miren com només poden mirar-se ells, com només es saben veure dos enamorats, com només es reflecteixen les mirades de l'un en l'altre. Somriuen i tornen a besar-se, un cop i un altre, fins que perden el compte. (A vegades, sembla que somriure és l'única cosa que saben fer... però és el que té ser feliç).

Les seves mirades es troben de nou i, de sobte, tots aquells carrerons, les cafeteries i la gent que els envoltava, deixen d'existir. 

"Com ho fas?" pregunta ella, mentre el mira, enamorada. En el seu interior, no està del tot segura si ha arribat a pronunciar aquelles paraules en veu alta. "Com ho fas perquè de sobte deixi d'existir el terra sota els meus peus? Per què, de sobte, ja no sé qui sóc ni perquè estic aquí, i no deixo de pensar en com em sembla d'impossible imaginar una vida sense tu? Com ho fas perquè t'estimi tant?"

"Ara que estem sols deixa'm que et digui que amb tu he descobert la vertadera felicitat. Ara que estem sols deixa'm que et digui que ets tu qui dóna sentit a la meva vida, qui em dóna motius per somriure, raons per estimar. No et fas una idea dels cops que m'he de contenir per no fer un saltet d'alegria cada cop que et veig, per la simple felicitat de poder estar amb tu. Aquests petits instants en què no importa res més que nosaltres ho són absolutament tot per mi."

Ell segueix mirant-la amb aquell somriure que ella adora i aquella mirada que la desarma. Ara sap que tot allò no ho ha dit en veu alta, però, en certa manera, sap que ell ha après a llegir els seus silencis. Encara que només sigui una mica. 

"T'estimo", diuen els dos alhora, i es perden entre petons i carícies enmig del carrer, mentre la brisa els despentina i el sol desapareix.

Espero que amb això entenguis que, de vegades, si em quedo en silenci és perquè tinc tantes coses a dir que no sé ni per on començar. 

Te quiero, joder.

Despierto. El reloj marca las 4:27 a.m., por lo que intento averiguar qué puede haber perturbado mi sueño. La tenue luz de la calle entra a través de las rendijas de la persiana, el silencio parece absoluto. De repente, descubro tus manos siguiendo el trayecto de mi cuerpo, bajando por mi espalda y rodeando mi cintura, suavemente. Noto tu respiración, y el calor que desprende tu cuerpo demasiado lejos de mi. Me muevo, haciéndote saber que también estoy despierta y te acercas aún más, logrando que encajen nuestros cuerpos de esa manera que solo tú y yo conocemos.

-Vámonos- dices mientras clavas en mi tus brillantes ojos marrones.

-¿A dónde?- te pregunto, entre soñolienta y divertida. Nuestros labios se han encontrado, fundiéndose en un beso que no sé muy bien qué significa, quizá un buenos días, un solo quería saber que seguías aquí o un simple pero sincero te quiero.

-Donde tú quieras, hagamos las maletas y cojamos cualquier avión para el que queden billetes. 

-Cualquier sitio es perfecto mientras estemos tú y yo- contesto, y ríes y me besas, y te vuelves a reír porque estabas pensando lo mismo. Pero así somos tú y yo: dos piezas de un rompecabezas, las notas de un acorde, los versos de un poema de rima asonante, noches en vela de insomnio compartido, el "mira esos bobos enamorados" de la gente que nos ve juntos por la calle, ese soñar juntos, ese sinfín de risas... Nosotros.

Me levanto de un salto, tan rápido que pierdo el equilibrio y vuelvo a caer entre tus brazos. Me miras divertido mientras empiezo a hacer una maleta, y te vuelves a reír. Tu risa es... como la brisa en verano, más bonita que el mejor de los silencios.
-Cómo me gusta que estés tan loca como yo- dices, abrazándome por la espalda. Intento deshacerme de tu abrazo para seguir manos a la obra, haciendo una maleta sin sentido, pero tus caricias no me dejan concentrarme. Al final me haces ceder, me giro y te beso largamente, como sé que te gusta que te bese. Nuestros pies dejan de tocar el suelo por unos instantes, y notamos la electricidad recorriendo nuestros cuerpos, y volamos... y nos queremos.

En medio de la penumbra de la habitación, abrazados, nuestros ojos cerrados impiden que sepamos si es sueño o realidad... Pero es real. Es real y es nuestro. El brillo en mis ojos cada vez que te miro, la sonrisa que tienen tus labios cuando nos vemos, las ganas de bailar cuando sé que voy a verte, el calor que desprenden nuestros cuerpos al sentirse cerca, las miradas de complicidad cuando pensamos lo mismo a la vez, los besos, y todas las estupideces que llegamos a decir... Es real, pero a la vez un sueño.

Me separo de ti, sonrío y pregunto:
-¿A qué hora salen los primeros vuelos en el aeropuerto?- Intuyendo el por qué de mi pregunta, me miras de esa manera que me deja desarmada, que hace que pierda el último atisbo de cordura que me quedaba, y respondes:
-Tranquila, amor mío, tenemos tiempo- y agarrándome por la cintura y sin dejar de besar mis labios, me llevas a la cama y nos convertimos de nuevo en uno.